Tot i la meva cara d'alegria estava patint molt, ja que no parava de ploure i tot just començava la bici, no sabia el que m'esparava. Se m'ha trencat la cadena quan faltaven 5 km per a l'arribada, pero he pogut acabar a trompades. Mentrestant la dona i la Txell feien de fotògrafes.
Quedaven 100 metres de patiment, he pogut fer un spring i passar el company que tenia davant meu.
Al final carregats amb la bossa plena de regals, i ben enfangats i molls tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada